Catalan English French German Italian Russian Spanish

El Retaule Major de l'Església d'Algaida

retaulemajorEl retaule major de l´església parroquial d´Algaida és una bona mostra de la retaulística mallorquina de finals del segle XVII.

Just acabada l´edificació de l´absis que actualment veim es va emprendre la construcció d´un retaule major per guarnir totalment el nou presbiteri. La se va construcció fou aprovada en un Consell  de la Universitat celebrat  el 30 d´abril de 1693, a partir de la iniciativa de l’antic rector Miquel Amengual antic rector i el seu nebot, del mateix nom, el rector d´aleshores. El rector vell, donava 100 lliures per a les obres d´inici del retaule i 25 lliures anuals fins que s´enllestís. Mentre que el rector jove, es comprometia a fer-lo acabar durant la seva vida i pagar 50 lliures cada any.

 Davant l´interessant proposta econòmica, el Consell no refusà la invitació i, un cop feta la votació, donà ple poder al Jurat i al rector a fi que fessin el retaule del modo que a Vs. los ser més ben vist. A més a més, es menava  que un cop designats els mestres escultors se´ls donàs residència a la Casa de la Vila i carros amb bèsties quan en tenguessin necessitat. Sabem que es firmà un contracte notarial amb els Mestres d’obres, però no s’ha pogut localitzar.

La primera dada del Retaule d’Algaida apareix en un llibre de clavariat. En data de 24 de maig de 1695, dos anys després del Consell, es pagaren 20 sous a en Bernat Mulet, àlies Pau, per una dieta d´anar a Ciutat. Era un traginer que s´encarregà de portar part del retaule de l´altar major. Es veu que l´estructura i els plans escultòrics es realitzaren al taller de l´escultor i que a finals de maig de 1695 ja estaven enllestits i preparats per a ser duits a la vila.

El 4 de juny de 1695, suposam  que el retaule ja devia estar situat en el presbiteri de l´església, perquè la Universitat pagà 10 lliures per les feines de daurat del sagrari a l’escultor Miquel Barceló (Felanitx ca. 1645-Palma 1729). Per això, l’historiador de l’art Miquel Àngel Capellà ha plantejat la hipòtesi que l´autor del moble degué esser el mateix Miquel Barceló, per bé que no tenim cap altra constatació documental directa, tant pel que fa al disseny de l´obra com pel que respecte al daurat. El prestigi de l´artista de Felanitx ens fa suposar que el seu taller podria esser l´artífex de bona part del retaule, i no només del simple daurat del sagrari.

La següent referència documental data de 1713. En la seva visita pastoral, el bisbe Fernández Zapata manà a la Universitat que el quadre del sagrari es dauràs dins el terme d´un any i que es posàs una porta al portal que conduïa a la part posterior del retaule o bé  es tapiàs. Però qui pagà la feina fou la confraria del Santíssim Sagrament.

El 1714 els obrers demanaven a la Universitat «algun diner per acabar de pegar la feyna que se ha fet per deurar dit secrari» Així, aquest any es finalitzà el daurat del primer pis del retaule, deixant clar que la feina començada a 1695 havia quedat a mig fer. Aquells anys es continuava fent-hi feina, com ho demostra la  compra el 1715 d´unes corretges per a un bastiment per a l´altar major. El 1741 morí Miquel Amengual Rotger, el segon rector, sense que el retaule restàs acabat.  En el seu testament encara deixà 50 lliures a fi de completar el daurat.

En un Consell del 27 de desembre de 1764, el regidor major Joan Servera deia que la primera fila dels sants de l´altar major estaven daurats, mentre que la segona, en la que hi havia els tres patrons de la vila sant Pere, sant Pau i sant Honorat, no hi estaven. El més interessant és l´apreciació que fa el regidor de les qualitats artístiques i diu que «suposat que el quadro és tan bo y vistós fa una gran divisió este grado, y no es rahó qeu la vila no tenga a los seus patrons y advocats per a haver-los de tenir ab esta indecèntia»

Els regidors donaren una pòlissa de 90 lliures 6 sous i 4 diners al reverend Francesc Tugores, rector de la vila, per continuar amb les obres del Retaule.

Aquesta construcció per fases es nota a l’hora d’observar els acabats del retaule.

El retaule respon, pel que fa a la tipologia, a un model constructiu caracteritzat per la presència d´un sagrari expositor i per la convergència dels carrers. Horitzontalment, se sobreposen la predel·la, tres cossos i àtic. Mentre que en sentit vertical consta de cinc carrers, essent el central pla i de majors dimensions que els laterals. En el tercer cos el nombre de carrers es redueix a tres, per tal d´adaptar-se a la volta del canó de l´absis. L´articulació de l´àtic amb el tercer cos i amb el segon es dóna amb unes aletes.

Tot aquest encreuament  d´elements horitzontals i verticals ve determinat per la superposició d´ordres arquitectònics; on les columnes serien els elements verticals i els arquitraus, els horitzontals. L´encreuament d´uns i altres definiria una retícula o caseller dintre del qual hi ha inserits els nínxols amb les imatges devocionals. La superposició d´ordres arquitectònics comporta la presència de diferents tipologies de suports. A la predel·la hi ha tres models distints de mènsules:

  •  en el primer pis, columnes compostes anellades amb el fust tripartit;
  • en el segon, columnes salomòniques; al tercer, del tipus balustrat;
  • a la coronació, es troben dos atlants que aguanten un arquer que serveix de colofó estructural de la composició.

Els entaulaments, que contrarresten la verticalitat suggerida per les columnes, estan composts per arquitraus llisos, amb el fris ornamentat amb caps d´àngels, garlandes i cartel·les. A l´últim, el conjunt resta rematat per una cornisa dentallada.

El sagrari expositor que defineix tipològicament aquest retaule ocupa el carrer central de la predel·la i el primer pis. S´articula en dues parts prou diferenciades. La inferior la constiueixen el sagrari menor,(49) que es presenta com una caixeta rectangular amagada darrera la façana decorada. A sobre s´hi desenvolupa l´expositor o ostensori. És una mena de templet octogonal, constituït per un cos principal conformat per quatre columnes que aguanten un entaulament. Les dues centrals són salomòniques i decorades amb un roser que s´enfila pel fust. El templet es tanca amb una cúpula escamada rematada per un floró. Els espais intercolumnats presenten en els laterals dues pasteres amb volta de petxina, però sense imatges; mentre que al central hi ha la representació d´un calze. Per a l´exposició del Santíssim es fa voltar sobre el seu eix el cos principal, de manera que queda un espai suficient per a col·locar la custòdia en el tabernacle.

Pel que fa a la iconografia combina escenes pictòriques a la predel·la i tretze imatges devocionals als nínxols dels diferents cossos. A les cases de la predel·la hi ha quatre pintures d´escàs mèrit i en molt mal estat de conservació. La més fàcil d´identificar representa una llegenda referent a sant Nicolau de Tolentí. La tradició conta que els agustins sortiren en processó amb la imatge del sant dalt d´un tabernacle i es trobaren amb una altra processó, de franciscans però, amb un Sant Crist, que de sobte es desprèn de la creu per abraçar la imatge de sant Nicolau (50). L´altra escena que podem identificar fàcilment és la de les esposalles de la Verge. Finalment una altra, de més difícil lectura per mor del mal estat, amb el naixement de Maria.

Desconeixem qui va ser l´autor de les dotze imatges barroques de cànon curt, bastant rígides i de gestos limitats, que ocupen unes pasteres molt petites que tenen la volta de cassetons al primer pis i estriada als altres.

primer pis retaule

La filera de nínxols del primer cos presenta una primera imatge de sant Francesc, tot seguit la de sant Vicenç Ferrer; en el centre hi ha l´expositor, mentre que als dos nínxols de la dreta, s'hi troba sant Josep amb el nin i el beat Ramon Llull. Es tracten de quatre imatges amb una forta devoció populars i freqüents a la majoria d´esglésies mallorquines.

 

segon pis retaule La fornícula central conté la imatge de la Mare de Déu de la Mamella, de la qual en parlarem més endavant. L´acompanyen, a la dreta, sant Honorat i sant Pere i, a l´esquerra, sant Pau i santa Llúcia. Les del segon pis, pensem en el document de 1764, són els patrons de la vila i de la parròquia (sant Honorat, sant Pere i sant Pau).

La talla de la Mare de Déu que presideix la filigrana barroca és una escultura d´època gòtica. Tot i que no és té constància documental es creu que l’autor d’aquesta talla podria ser Gabriel Mòger o bé a algun seguidor directe, ja que presenta gran afinitat amb altres Mare de Déu sagrari fetes per aquest escultor a finals del segle XV i primers anys del XVI. És una talla ricament policromada i daurada, de tradició gòtica, amb un bon sentit de la monumentalitat i una certa intenció expressiva.

tercer pis retaule

El tercer cos presenta les escultures de sant Nicolau de Tolentí, amb el llibre de la regla agustiniana a les mans i mantell estrellat; sant Miquel lluitant amb el dimoni i sant Cristòfol. El retaule culmina amb el Salvador, a l´àtic, emmarcat per dos atlants. Aquesta iconografia sembla clar que es va fer en homenatge a la Familia Amengual: sant Miquel hi apareix perquè és el patró dels dos rectors que promouen l´obra; el Salvador ho era d´un germà i, sant Cristòfol, d´un Nebot. 

 

El taller de Restauració del Bisbat de Mallorca va dur a terme una restauració durant l’any 2011 i part del 2012. Aquesta restauració ha donat lloc a noves investigacions. 

Bibliografia

  • CAPELLÀ GALMÈS, Miquel Àngel: Els retaules de l´església d´Algaida. Institut d´Estudis Baleàrics-Ajuntament d´Algaida. 1999.
  • MOREY CARBONELL, Baltasar: Els rectors Amengual d'Algaida i el santuari de la Pau de Castellitx. Rosa d'Or de la Pau de Narració Curta Certamen Literari de Castellitx Algaida, 1973.